sábado, 4 de octubre de 2014

HISTÒRIA DE LA INFERMERIA



La cura és una activitat que existeix des que existeix la humanitat, sobre la que influeixen les circumstàncies socioculturals característiques de cada lloc i cada moment de la història. Dins d’aquest context sociocultural, les creences, i dins d’aquestes la religió, així com el concepte dominant de malaltia en cada moment, seran determinants per analitzar l’evolució de la cura.

Des dels seus orígens, les cures han estat directament vinculades a la satisfacció de les necessitats més bàsiques pel manteniment dels individus, com alimentació, recerca de seguretat, refugi, abric... i vinculades a dos períodes de la vida en els que la dependència d’altres persones és evident: la infantesa i la vellesa. Per tant, els primers antecedents de cures estan relacionats amb l’inici del cicle vital, amb l’atenció en el part i de cadascuna de les noves incorporacions a la comunitat, centrat en la satisfacció de les necessitats bàsiques. Si a més a més, considerem que les primeres civilitzacions desenvolupaven la seva activitat en un ambient hostil, en el que el nombre d’enemics naturals de la raça humana era considerable, les diferències físiques entre homes i dones varen propiciar una divisió sexual del treball, els homes es dediquen a la feina externa que requereix una major potència física i les dones s’ocupen de l’àmbit proper, especialment de tot allò relacionat amb les cures, circumstància que ha marcat el devenir de la història.

FOTO 001 Iatreia, Asclepeia y Xenodoquio

Aquesta vinculació de la dona amb la cura i l’inici del cicle vital propicia l’aparició de dones que es dediquen a les cures més enllà del seu domicili. Així, es sap que en l’imperi romà hi havia dones que realitzaven cures durant el part i al nounat, de la mateixa manera que passava a l’Edat Mitjana, durant la qual es reconeixia les dones com a cuidadores, per les seves peculiaritats relacionades amb la fecunditat, ser portadores de cada nou membre de la família, responsables del part, i encarregades de protegir i alimentar el nou descendent.

També des dels seus orígens, el concepte de malaltia o defecte físic, tenia un component màgic derivat del sistema de mites, creences i supersticions que l’home antic inventa, a mode de control ideològic per a reduir la por i per explicar fenòmens de la natura que no pot explicar.  En aquest context, la malaltia és interpretada com un mal produït pels esperits o com un càstig dels déus. Cada malaltia anava unida a la superstició, el malalt era atès per familiars i aquests recorrien a la figura del bruixot, remeier o xaman.

Són figures, bruixes, remeiers... conjuminen una sèrie de rituals amb la seva capacitat per observar els fenòmens naturals, recollint informació dels casos atesos per aplicar-la als casos nous. D’aquesta manera, en l’atenció de la malaltia hi predomina el pensament màgic.

En aquest context, l’església catòlica, aprofitant que el pensament cristià promou l’altruisme, la caritat i l’atenció als malalts i desvalguts com camí a seguir per aconseguir la salvació eterna; comença a monopolitzar les cures, adaptant i transformant els ritus i supersticions vinculades mitjançant el pensament màgic a la malaltia en qüestions religioses. És a dir, es manté el pensament màgic però es transforma l’enfocament, canvia la forma però no el fons.

Així, en l’Edat Mitjana els hospitals o institucions tancades sorgeixen a prop o en un dels laterals de les esglésies i catedrals que es van construint amb l’exercici dels nobles i rics d’aquesta caritat predicada per l’església com a camí de salvació. Aquestes institucions, dedicades a l’atenció de les persones més desafavorides de la societat de l’època, varen tenir un important paper durant les grans epidèmies que varen assolar Europa. A les innumerables carències que acumulaven aquests recintes s’hi afegia una dieta inadequada que originava l’aparició de malalties carencials, desconegudes a l’època, a les que s’hi sumaven les malalties de la pell agreujades pels paràsits.

L’atesa en aquests centres la donaven religiosos o religioses de diferents ordres, sense oblidar que la dona continuava sent la principal proveïdora de l’atenció en l’àmbit domèstic. En aquest món, en el segle III de la nostra era, San Basili, Bisbe de Cesària, crea un ordre dedicat a la creació d’hospitals per a l’atenció de persones malaltes i desvalgudes. La Regla de Sant Benet, en el segle IV serà la que marcarà definitivament el desenvolupament dels ordres religiosos a Europa.

Els hospitals medievals abastaven quatre tipus d’institucions, les leproseries, els asils i hospicis per a pobres, els albergs i les institucions dedicades a la cura dels malalts indigents. Tots ells es situaven a prop de les catedrals i dels rius. Més tard també els gremis varen construir hospitals i els mantenien. El pes de la cura sempre queia sobre les germanes dels distints ordres al servei dels hospitals i sobre el personal de servei treballador de la institució.

En la Baixa Edat Mitjana, època on la misèria i la fam per falta d’aliment estava a l’ordre del dia, la població quedava a mercè de les gran epidèmies que varen assolar Europa. Neixen els camins de peregrinació cap a Jerusalem, Terra Santa i Santiago de Compostel·la, en els que mils de peregrins varen morir. Es requeria més hospitals i infermers per atendre els caminants. L’església va fomentar la construcció d’hospitals sostinguts per les recaptacions que oportunament es portaven a terme. Apareixen llavors els ordres militars vinculats a la infermeria, a l’atenció i protecció dels peregrins malalts. Aquestes últimes foren una conseqüència de les creuades a Terra Santa. No existeix gaire informació sobre les cures que proporcionaven aquests guerrers infermers, però sí constància que varen construir i equipar grans hospitals i que ells mateixos, els cavallers, tenien cura dels malalts.

Sorgeixen així els primers ordres militars com els Cavallers Hospitalaris de San Joan de Jerusalem, els Cavallers Teutònics, l’Ordre de Malta, els Cavallers de Sant Llàtzer i els Cavallers del Sant Sepulcre, els famosos Templers. L’auge dels ordres militars religiosos també arriba a Espanya i apareix l’Ordre de Calatrava, la de Montesa o els Cavallers de Santiago.

FOTO 002 Hotel Dieu

Els primers hospitals que es coneixen, són: l’Hotel Dieu de Lyon (França, any 542; Hotel Dieu de Paris (França, any 650); i l’Hotel del Santo Espirito de Roma (Itàlia, any 717). A Espanya el primer que es coneix és l’Hospital de Mèrida, fundat pel bisbe de la ciutat.

A l’Hispània amb la monarquia Goda, regnant els visigots, entre els segles V i VIII, apareix el “Fuero Juzgo o Libro de los Jueces”, en aquest llibre ja apareix el nom dels nostres avantpassats els “sagnadors”. En el segles XIII en el Regne de Castella i segons el Codi de “Las siete partidas” del rei Alfons X el Savi, els sagnadors hi figuren amb el nom de “alfajemes”, també dits vulgarment barbers, havien d’afaitar i sagnar en llocs apartats i no a les places i carrers.

Ja els nostres avantpassats comencen a formar gremis i confraries amb un important creixement de professions liberals com la nostra.

FOTO 003 Fur Jutjo o Llibre dels Jutges / Fuero Juzgo o Libro de los Jueces

Està escrit que al segle XIV es funden les primeres Confraries de Barbers i Cirurgians sota l’advocació dels Sants Patrons Sant Cosme i Sant Damià. Aquests confraries eren institucions de caràcter religiós – benèfic encara que en els seus estatuts es varen dictar normes sobre l’exercici professional, ja que per a poder exercir de cirurgians-barbers havien de ser examinats per dos cirurgians de la confraria.

Ja veiem que cada grup, gremi, associació, etc. es va adonant que no és només “tenir cura”, sinó que comencen a mirar que cal saber tenir cura, i per això s’organitzen grups i com dèiem abans, per a pertànyer a una confraria calia passar un examen i ser examinats. S’adonen que cal estudiar i que no n’hi ha prou amb saber.

Per exemple el 1310 a València la Confraria de Barbers i Cirurgians tenien en l’examen pels candidats una part teòrica i una altra pràctica. També està recollida a Barcelona al 1408, els seus exàmens eren igual que els de València a la Confraria Professional de Sant Cosme i Sant Damià de Cirurgians i Barbers.

A Madrid a l’any 1385 s’unifiquen 11 hospitals en 1, “l´ Hospital General”, dividit en dues cases: una per contagiosos i una altra per a malalts no contagiosos. El 1524, Carles V estableix “hospitals reials” on s’especifiquen les funcions i tasques del personal, entre ells de l’infermer major i dels infermers assistencials. L’assistència sanitària es cobria a més a més a les confraries, gremis i germandats.

Manem que, els Barbers i Examinadors majors, d’aquí en endavant, no consenteixin ni afavoreixin que cap barber, ni cap altra persona, pugui posar tenda per tallar ni sagnar, ni treure sangoneres, ni ventoses, ni treure dents ni queixals, sense ser examinat primerament pels dits Mestres Barbers majors personalment, sota la pena que qualsevol que usés de les coses susdites o de qualsevol d’elles sense ser examinat, com dit està, sigui inhàbil perpètuament per exercir dit ofici, i més pagui dos mil maravedís de pena per a la nostra Cambra, etc.”

Sabem el que estudiaven els nostres avantpassats, així el 1541 tenien com a llibre d’estudi el “Llibre de l’art de les llevadores i del regiment de les prenyades i parteres i dels nens”; el 1583 el “Tractat de la utilitat de la venae festionisin”; el mateix any el “Tractat de la utilitat de la sagnia”; el 1617 “Instrucció d’infermers i consol als afligits malalts. I veritable pràctica de com s’han d’aplicar els remeis que recepten els metges. Molt necessari per a què els malats siguin ben curats i profitosa als practicants de la Medicina”; etc.

Per Reial Cèdula de FelipV, el 29 de gener de 1711, es va crear la Classe de Sagnadors que va suposar un primer pas per a la coordinació dels diferents oficis i professionals que formaven un tot en les distintes branques de la ciència dedicades al guariment de malalts.

El 1843 foren aprovats els “auxiliars de medicina i cirurgia pràctics en l’art de curar” i el 1846 ho foren els “ministrants”.

FOTO 004 Llibre de l’art de les llevadores i del regiment de les prenyades i parteres i dels nens 1541. Tractat de la utilitat de la venae festionisin

Aquestes lleis varen ser substituïdes per la Rial Ordre de 9 de setembre de 1857, l’anomenada “Llei Moyano” (pel ministre de Foment D. Claudio Moyano), que a l’empara de la Llei Orgànica de Sanitat de 1855 va regular les professions auxiliars sanitàries, reconeixent a practicants i llevadores com a practicants d’un ofici.

1896. El Dr. Federico Rubio y Gali, obre la 1a Escola seglar d’infermeria de Santa Isabel d’Hongria.

Al País Vasc
Parlar de barbers de poble, sagnadors, ministrants o de dames infermeres ens porta a altres èpoques de la professió sanitària d’Infermeria, Des dels barbers del segle XIV fins als actuals professionals de l’infermeria molts han estat els canvis que s’han produït.

Guipúscoa no fou aliena al què succeïa en altres llocs més o menys propers, sent la historia de les cures similar a la del món al qual pertanyia. De l’infermeria intuïtiva es va passar a la rebuda oralment pels més grans de cada família o comunitat, essent entre els segles X i XV quan es comencen a identificar les persones que, primer per noblesa, caritat i carinyo i, més tard, per un sou, es dedicaran a atendre les necessitats bàsiques dels afectats per la malaltia.

No serà fins el XVI quan es trobin escrits destinats a formar i organitzar a les persones que cuiden els malalts, dedicant una especial atenció a tot allò que estigui relacionat amb el part i, potser per això, relacionant l’activitat amb el món femení. Correspon a aquesta època la primera menció a les infermeres com a complement a la labor que des del segle IX venien desenvolupant els ordres religiosos, com hem vist en el capítol anterior. Aquesta íntima relació entre les infermeres i la religió donava a la seva feina un sentit espiritual, en el que predominaven els sentiments com a reflex d’una vocació. La necessitat de preparar adequadament al personal dedicat a aquests menesters fou el resultat de la seva quasi completa submissió a l’administració religiosa, que era l’encarregada d’administrar les cures per ser la coneixedora dels remeis més eficaços. L’infermera, subsidiària dels religiosos, no tenia opció a incrementar els seus coneixements i per això el seu treball era considerat com a domèstic, sense valoració social.

En els segles XVII i XVIII es varen mantenir vigents les regles que els distints ordres religiosos tenien disposades per a la cura de les persones malaltes, i el canvi d’actitud de les infermeres no es produiria fins el segle XIX quan al seu bon caràcter s’hi varen començar a sumar els coneixements adquirits.

A Biscaia des que Don Diego López de Haro va fundar la Villa i se li va atorgar la Carta Puebla, el 15 de juny de l’any 1300, existia com a hospital medieval el de la Magdalena o el de Sant Llàtzer, creant-se l’Hospital de los Sants Joans cap a finals del segle XV. Està escrit en el Regiment General del 6 de desembre de 1645, on s’estableix que aquestes institucions funcionaven únicament com a “refugis de naturals i veïns de Bilbao, falts d’hisenda, vells i miserables”.

A Àlaba tot i que hi ha dades d’hospitals d’eremites des de 1167, el cas més conegut és el dels hospitalers de l’Hospital Santiago Apòstol de Vitòria que el regien com “hospital de guarició”. Són coneguts des de 1466 encara que probablement varen estar presents des de la fundació de l’hospital el 1419. També el 1514 es troben referències sobre l’Hospital de San Josep.

A Guipúscoa, des del 1485 fins al 1900, el número de centres hospitalaris o de socors era molt escàs, només vuit centres. Hi ha dades de 1485 de l’Hospital de Sant Llàtzer al barri de Sant Martí extramurs a Sant Sebastià. Del 1535 fins al 1719 es coneix l’existència de l’Hospital de Sant Antoni Abat al raval de Santa Caterina. Posteriorment, al 1787, aquest hospital va passar al carrer 31 de Agosto i el 1888 es va trasllada a l’avinguda de Navarra a Manteo. L’Hospital de Tolosa es va inaugurar el 1860.

Com a conseqüència de les ja citades lleis dels anys 1855 i 1857, van començar a crear-se les primeres associacions professionals de la història de la infermeria al País Basc i quan els practicants varen sortir a la llum es varen integrar en els Col·legis de Sagnadors, diferenciant-se d’ells només en la titulació, fins que el 1867 es va prohibir exercir l’activitat si no es disposava del vistiplau atorgat per les facultats de medicina després de dos anys d’estudis i practiques hospitalàries.

Durant la segona guerra carlista en tots els batallons hi havia un cirurgià sagnador que, normalment, era el practicant que a cada poble estava contractat per l’ajuntament. El llarg període de les diferents guerres carlistes fa que sigui al Ministeri de la Guerra on més documentació existeixi sobre aquest particular, donat que s’encarregava de nomenar als cirurgians sagnadors de cada batalló.

FOTO 005 Hospital del País Basc

El 1904 es varen regular les carreres de practicants i infermeres i, dos anys després, la vinguda a Espanya de la reina Victòria Eugènia fou de gran importància donat que va portar amb ella la filosofia de Nightingale y ben aviat la Secció d’Homes de la Creu Roja es va complementar amb la Secció de Senyores, fundada per la reina.

Constitució del Col·legi de Practicants de Guipúscoa
El 1915 es publica el “Butlletí de Practicants” i el reconeixement legal de les infermeres religioses del Dr. Rubio.
El 1917 neix la Federació de Col·legis de Practicants Basco-Navarra. Celebrada la reunió el 24 de setembre de 1918, sota la presidència del Sr. Iglesias, i amb el president del Col·legi amfitrió, Sr. Martínez de Pinillos, com a Vicepresident, a ella hi varen recórrer representants dels sis col·legis del nord (Àlaba, Guipúscoa, Logroño, Navarra, Santander y Biscaia) a més a més del Sr. Monfledo, Inspector Provincial de Sanitat de Logroño, convenint per aclamació els següents acords:

  • Laborar per la dignificació de la professió.
  • Crear “L’únió de Practicants del Nord d’Espanya”
  • Exigir la col·legiació obligatòria
  • Exigir que s’ocupin tots els llocs de treball que ordenava la Llei.
  • Perseguir l’intrusisme.
  • Demanar que se suprimissin les restriccions sobre assistències a parts.

Proposar a tots els Col·legis d’Espanya la creació del “Cos de Practicants Espanyols”.

El 1918 neix la Unió de Practicants del Nord d’Espanya (Àlaba, Guipúscoa, Logroño, Navarra, Santander i Biscaia). I el 1921 es crea la Federació Nacional de Practicants.
L’any 1927 es va crear “L’Infermera Oficial” i dos anys més tard, el 1929, es va establir la col·legiació obligatòria canviant de forma notable la configuració del panorama sanitari en general i de la infermeria en particular. El 1928 les llevadores es varen integrar al Col·legi de Practicants.

Els esdeveniments de 1936 varen trobar el país mancat d’una estructura mèdic-sanitària capaç de fer front a les moltes necessitats que a diari es presentaven. Va ser necessari improvisar hospitals i dotar als existents d’un mínim de personal disposat a atendre a malalts i ferits. Alguns convents foren convertits en hospitals militars, essent nombrosos els ordres religiosos que es varen prestar a tal finalitat: Filles de la Caritat de Sant Vicent de Paül, Filles de la Caritat de Santa Anna, Germanes de Sant Josep, Carmelites de la Caritat, Mares de l'Ensenyament, Germanes Mercedàries, Germanes de la Consolació, Mares del Sagrat Cor, Mares Irlandeses, Serves de Maria, Serves de Jesús, Mares Clarisses, Germanetes de la Creu, Germanetes dels Pobres…

Davant la gran quantitat de dones que van prestar serveis als hospitals, amb massa freqüència sense més coneixements que la seva bona voluntat, es van organitzar cursets arribant-se a formar 5.506 Dames auxiliars de Sanitat Militar mitjançant la realització de 116 cursets, i l'Estat Major, al maig de 1938, va crear el document d’identitat per a Dames auxiliars, aconseguint-se, en acabar la guerra civil, 12.307 titulacions entre infermeres i auxiliars.

Es crea el 1937 La Creu Vermella del País Basc de conformitat amb allò preceptuat al Decret del Govern Provisional del País Basc. Es denomina com a Associació per al socors de ferits en campanya, calamitats i sinistres públics.

El 1940 les empreses “Michelín” i “Ciments Rezola” varen ser les primeres a Guipúscoa a comptar amb un practicant en la seva plantilla. El 1942 es crea l’Assegurança Obligatòria de Malaltia. I el 1944 es creen els Col·legis Oficials d'Auxiliars Sanitaris amb Seccions independents per a Practicants, Infermeres i Matrones. Seu Pedro Egaña.

L’any 1953 es van unificar els títols professionals de Matrona, Practicant i Infermera en el Títol d'Ajudant Tècnic Sanitari (ATS). El 1954 amb l’Ordre del 20 de març del Ministeri de la Governació, s’aprova el Reglament del Consell Nacional d'Auxiliars Sanitaris. Aquell mateix any, l’Ordre de 30 de Juliol aprova els Estatuts dels Col·legis Provisionals d'Auxiliars Sanitaris que es divideixen en tres seccions: Practicants, Matrones i Infermeres. El 1955 es constitueix el Col·legi de Matrones de Guipúscoa.

El 1958 amb l’Ordre de 13 de gener. Es disposa als Ajudants Tècnics Sanitaris la col·legiació obligatòria, havent de col·legiar-se en la Secció de Practicants els ATS masculins; en la Secció d'Infermeres, els ATS femenins i en la Secció de Matrones, els ATS femenins especialitzats en assistència obstètrica. El 1977 l'1 d’abril s’unifiquen els Col·legis de Practicants, Infermeres i Matrones. El 1978 el 10 d’octubre, es publiquen els Estatuts de l'Organització Col·legial d'Ajudants Tècnics Sanitaris, en el Reial decret 1856/1978 de 29 de juny.

FOTO 006 Escola d´Infirmeres de Santa Madrona 1921

Ja en el 1978 se celebren les primeres eleccions democràtiques amb el Col·legi unificat, i el 1983 es publica el Mapa Sanitari de la Comunitat Autònoma del País Basc, i l’ordenació sanitària territorial del País Basc.

El 1979 i per Reial decret, s’aprova la conversió de l’Escola d'Ajudants Tècnics Sanitaris (A.T.S.), en Escola Universitària d'Infermeria.

El 21 de novembre de 1997 la unitat docent d’infermeria de Donòstia es transforma en  l'actual Escola de Diplomats d'Infermeria de Sant Sebastià- Euskal Herriko Unibertsitatea -Universitat del País Basc.

Van existir també practicants de farmàcia, ministrants, infermers, barbers, practicants de cirurgia menor, infermers del pavelló de contagiosos, etc.

FOTO 007 Sala d’Hospital

Què és la infermeria?
Declaració de posició del CIE adoptada el 1998 i revisada el 2004.

“L'àmbit de la pràctica d'Infermeria no es limita a determinades tasques, funcions o responsabilitats, sinó que inclou la prestació de cures directes i l’avaluació dels seus resultats, la defensa dels pacients i de la salut, la supervisió i la delegació en uns altres, la direcció, la gestió, l’ensenyament, la realització de recerques i l’elaboració d’una política de salut per als sistemes d’atenció de la salut. A més, com l’àmbit de la pràctica és dinàmic i respon a les necessitats de salut, al desenvolupament del coneixement i als avanços tecnològics, cal un examen periòdic per cerciorar-se que segueix sent coherent amb les necessitats de salut actuals i afavoreix uns millors resultats de salut”.

TRADUCTORA:
Imma Reguant i Espinal

AGRAÏMENTS / AGRADECIMIENTOS:
Imma Reguant i Espinal
Antonia Espinal Rojas

TREBALL ORIGINAL
La Voz de Enfermería en la Enciclopedia Auñamendi.
Primera part
Segona part

AUTORS:
Jesús Rubio Pilarte
Infermer i sociòleg.
Professor de la E. U. d'Infermeria de Donòstia. EHU/UPV

Manuel Solórzano Sánchez
Infermer. Hospital Universitari Donòstia de Sant Sebastià. Osakidetza/SVS
Col·legiat 1.372. Il·lustre Col·legi d'Infermeria de Guipúscoa
Membre d'Infermeria Avanza
Membre d’Eusko Ikaskuntza / Societat d'Estudis Bascos
Membre de la Xarxa Iberoamericana d'Història de la Infermeria
Membre de la Xarxa Cubana d'Història de la Infermeria
Membre Consultiu de l'Associació Històric Filosòfica de la Cura i la Infermeria a Mèxic AHFICEN, A. C.
Membre no numerari de la Reial Societat Basca d'Amics del País. (RSBAP)