lunes, 4 de mayo de 2015

HISTORIA DE L’INFERMERÍA



HISTORIA DE LA ENFERMERÍA EN VALENCIANO


La cura és una activitat que existeix des que existeix la humanitat, sobre la qual influeixen les circumstàncies socioculturals característiques de cada lloc i moment de la història. Dins d'aquest context sociocultural, les creences, i dins d'elles la religió, així com a concepte dominant de malaltia en cada moment, van a ser determinants per analitzar l'evolució de la cura.

Des dels seus orígens, les cures han estat directament unides a la satisfacció de les necessitats més bàsiques per el manteniment de les persones, com l’alimentació, recerca de seguretat, refugi, abric... i vinculades a dos períodes de la vida en què la dependència de altres persones és evident: la infància i la vellesa. Per tant, els primers antecedents de cura estan relacionats amb l'inici del cicle vital, amb l'atenció al part i de cadascuna de les noves incorporacions a la comunitat, centrat en la satisfacció de les necessitats bàsiques. Si a més, considerem que les primeres civilitzacions desenvolupaven la seua activitat en un ambient hostil, en què el nombre d'enemics naturals de la raça humana era considerable, les diferències físiques entre homes i dones van propiciar una divisió sexual del treball, els homes es dediquen a la feina extern que requereix una major potència física i les dones s'ocupen de l'àmbit proper, especialment de tot allò relacionat amb les cures, circumstància que ha marcat l'esdevenir de la història.

FOTO 1 Iatreia, Asclepeia i Xenodoquio

Aquesta vinculació de la dona amb la cura i l'inici del cicle vital propicia l'aparició de dones que es dediquen a la cura més enllà del seu domicili. Així es coneix que en l'imperi romà hi havia dones que prestaven cures durant el part i al nounat, igual que ocorria en l'Edat Mitjana, en què es reconeixia a les dones com a cuidadores, per les seues peculiaritats relacionades amb la fecunditat, ser portadora de cada nou membre de la família, responsables del part, i encarregades de protegir i alimentar el nadó.

També des dels seus orígens, el concepte de malaltia o defecte físic disposava d’un component màgic, derivat del sistema de mites creences i supersticions que l'home antic inventa, a manera de control ideològic per reduir la por, per explicar els fenòmens de la naturalesa que no pot explicar. En aquest context, la malaltia és interpretada com un mal produït pels esperits o un càstig dels déus. Cada malaltia anava unida a la superstició, el malalt era atès per familiars i aquests recorrien a la figura del bruixot, curandero o xaman.

Aquestes figures, bruixes, curanderos... combinen una sèrie de rituals amb la seva capacitat per observar els fenòmens naturals, recollint informació dels casos atesos per aplicar-la en els nous. D'aquesta manera, en l'atenció de la malaltia predomina el pensament màgic.

En aquest context, l'església catòlica, aprofitant que el pensament cristià promou l'altruisme, la caritat i l'atenció als malalts i desvalguts com a camí a seguir per aconseguir la salvació eterna, comença a monopolitzar les cures, adaptant i transformant els ritus i supersticions vinculades mitjançant el pensament màgic a la malaltia en qüestions religioses. És a dir, es manté el pensament màgic, però es transforma l'enfocament, canvia la forma, però no el fons.

Així, en l'Edat Mitjana els hospitals o institucions tancades sorgeixen prop o en un dels laterals de les esglésies i catedrals que es van construint amb l'exercici dels nobles i rics, d'aquesta caritat predicada per l'església com a camí de salvació. Les institucions, dedicades a l'atenció de les persones més desfavorides de la societat de l'època, van tenir un important paper durant les grans epidèmies que van assolar Europa. A les innombrables mancances que acumulaven els recintes s'unia una dieta inadequada que originava l'aparició de malalties carencials, desconegudes en l'època, a les que se sumaven les malalties de la pell, agreujades per les produïdes pels paràsits.

Les cures en aquests centres els prestaven religiosos o religioses de diferents ordres, sense oblidar que la dona continuava sent la principal proveïdora de cures en l'àmbit domèstic. És d’aquesta manera, al segle III de la nostra era, el bisbe de Cesarea, Sant Basili crea un ordre dedicada a la creació d'hospitals per a l'atenció de persones malaltes i desvalgudes. La Regla de Sant Benet, al segle VI serà la que marcarà definitivament el desenvolupament de les ordres religioses en Europa.

Els hospitals medievals van abastar quatre tipus d'institucions, les leproseries; els asils i hospicis per a pobres; els albergs i les institucions dedicades a la cura dels malalts indigents. Tots ells se situaven prop de les catedrals i dels rius. Més tard també els gremis van construir hospitals i els van mantenir. La responsabilitat de la cura sempre requeia sobre les germanes de les diferents ordres al servei dels hospitals i sobre el personal de servei emprat en la institució.

En la Baixa Edat Mitjana, època on les misèries i les fams per falta d'aliment estava a l'ordre del dia, la població quedava a mercè de les grans epidèmies que van assolar Europa. Sorgeixen els camins de pelegrinatge cap a Jerusalem, Terra Santa, i Santiago de Compostel·la, en què milers de pelegrins van morir. Es requerien més hospitals i infermers per atendre els caminants. L'església va fomentar la construcció d'hospitals sostinguts per les recaptacions que oportunament es duien a terme. Apareixen llavors les ordres militars vinculades a la infermeria, a l'atenció i protecció dels pelegrins malalts. Aquestes últimes van ser una conseqüència de les croades a Terra Santa. No hi ha molta informació sobre les cures que proporcionaven aquests guerrers infermers, però si constància que van construir i equipar grans hospitals i que ells mateixos, els cavallers, feien cura als malalts,

Sorgeixen així les primeres ordres militars com Els Cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem; els Cavallers Teutònics; l'Ordre de Malta, els Cavallers de Sant Llàtzer i els Cavallers del Sant Sepulcre, els famosos Templers. L'auge de les ordres militars religioses també arriba a Espanya i apareix l'Ordre de Calatrava, la de Montesa o els Cavallers de Santiago.

FOTO 2 Hotel Dieu

Els primers hospitals que es coneixen són: l'Hotel Dieu de Lió (França, any 542; Hotel Dieu de Paris (França, any 650), i l'Hotel del Sant Esperit de Roma (Itàlia, any 717). A Espanya el primer que es coneix és l'Hospital de Mèrida, fundat pel Bisbe de la Ciutat.

En Hispània amb la Monarquia Goda, regnant els visigots, entre el segle V i el VIII, apareix el “Fur Jutjo o Llibre dels Jutges”, en aquest llibre ja apareix el nom dels nostres avantpassats els “sagnadors”. Al segle XIII al Regne de Castella i segons el Codi de “Les set partides” del rei Alfons X el Savi, figuren amb el nom de alfajemes, també anomenats vulgarment barbers; havien d'afaitar i sagnar en llocs apartats i no en les places i carrers.

Ja els nostres avantpassats comencen a formar gremis i confraries amb un important creixement de professionals liberals com la nostra.

FOTO 3 Fur Jutjo o Llibre dels Jutges

Està escrit que al segle XIV es funden les primeres Confraries de Barbers i Cirurgians sota l'advocació dels Sants Patrons Sant Cosme i Sant Damià. Aquestes confraries eren institucions de caràcter religiós-benèfic tot i que en els seus estatuts es van dictar normes sobre l'exercici professional, ja que per poder exercir de cirurgians-barbers devien ser examinats per dos cirurgians de la confraria.

Ja veiem que cada Grup, Gremi, Associació, etc. Es van adonant que no solament és "tenir cura", sinó que comencen a mirar que cal saber cuidar, i per això s'organitzen en grups i com dèiem abans per pertànyer a una confraria havia de passar un examen i ser examinats. S'adonen que cal estudiar i que no només val saber

Per exemple en 1310 a València la Confraria de Barbers i Cirurgians tenien en el seu examen per a tots els candidats una part teòrica i una altra pràctica. També està recollida a Barcelona el 1408, els seus exàmens eren igual que els de València en la Confraria Professional de Sant Cosme i Sant Damià de Cirurgians i Barbers.

Madrid en l'any 1385 s'unifiquen onze hospitals en un, “l'Hospital General”, dividit en dues cases: una per a contagiosos i una altra per a malalts no contagiosos. En 1524, Carles V estableix "Hospitals Reials" on s'especifiquen les funcions i tasques del personal, entre ells l'infermer major i els infermers assistencials. L'assistència sanitària es cobria a més en confraries, gremis i germandats.

La capacitat per a exercir la professió quedava recollida per llei signada pels reis D. Fernando i Donya Isabel, el 9 d'Abril de 1500, en una Real Pragmàtica dictada a Segòvia on es deia que:

Mandamos, que los Barberos y Examinadores mayores, de aquí adelante, no consientan ni den lugar que ningún barbero, ni otra persona alguna, pueda poner tienda para sajar ni sangrar, ni echar sanguijuelas, ni ventosas, ni sacar dientes ni muelas, sin ser examinado primeramente por los dichos maestros Barberos mayores personalmente, sopena que cualquiera que usase de las cosas susodichas o de cualquiera de ellas sin ser examinado, como dicho es, sea inhábil perpetuamente para usar dicho oficio, y más pague dos mil maravedís de pena para la nuestra Cámara, etc….”

Manem, que els Barbers i Examinadors majors, d'aquí endavant, no consenteixen ni donen lloc que cap barber, ni una altra persona, puga posar botiga per tallar ni sagnar, ni fer sangoneres, ni ventoses, ni traure dents ni queixals, sense ser examinat primerament pels esmentats mestres Barbers majors personalment, sota pena que qualsevol que fes servir de les coses susdites o de qualsevol d'elles sense ser examinat, com dit és, siga inhàbil perpètuament per usar aquest ofici, i més pague 2.000 maravedís de pena per la nostra Cambra, etc ...”

Sabem el que estudiaven els nostres avantpassats, així en 1541 tenien com a llibre d'estudi el “Llibre de l'art de les comares i del regiment de les prenyades i parides i dels nens”; en 1583 “Tractat de la utilitat de la venae festionisin”; en el mateix any el Tractat de la utilitat de la sagnia”; en 1604 pragmàtica per la qual es dóna l'ordre en l'examen dels Cirurgians romancistas”; en 1617 Instruccion d'infermers i consol als afligits malalts. I veritable practica de com s'han d'aplicar els remeis que ordenen els metges. Molt necessari perquè els malalts sigan ben curats i provechosa als practicants de Medicina”; etc ...

Per Reial Cèdula de Felip V, el 29 de gener de 1711, es va crear la Classe de Sagnadors que va suposar un primer pas per a la coordinació dels diferents oficis i professionals que formaven un tot en les diferents branques de la ciència dedicades a la curació de malalts.

En 1843 van ser aprovats els “auxiliars de medicina i cirurgia pràctics en l'art de curar” i en 1846 ho van ser els “ministrantes”.

FOTO 4 Llibre de l' art de les comares i del regiment de les prenyades i parides i dels nens 1541. Tractat de la utilitat de la venae festionisin

Aquestes lleis van ser substituïdes per la Reial Ordre de 9 de setembre de 1857, l'anomenada «Llei Moyano» (pel ministre de Foment don Claudio Moyano), que a l'empar de la Llei Orgànica de Sanitat de 1855 va regular les professions auxiliars sanitàries, reconeixent a practicants i llevadores com practicants d'un ofici.

1896. El Dr. Federico Rubio i Galí, obre la 1a Escola Seglar d'Infermeria de Santa Isabel d' Hongria.

Al País Basc
Parlar de barbers de poble, sagnadors, ministrantes o de dames infermeres ens porta a altres èpoques de la professió sanitària d'Infermeria. Des dels barbers del segle XIV fins als actuals professionals d'infermeria molts han estat els canvis que s'han produït.

Guipúscoa no va ser aliena a tot el que passava en altres llocs més o menys propers, sent la història de les cures similar a la del món al qual pertanyia. De la infermeria intuïtiva es va passar a la rebuda oralment pels majors de cada família o comunitat, sent entre els segles X i XV quan comencen a identificar-se a les persones que, primer per noblesa, caritat i afecte i més tard, per un salari, es dedicaran a atendre les necessitats bàsiques dels afectats per la malaltia.

No serà fins al segle XVI quan es troben escrits destinats a formar i organitzar a les persones que curen dels malalts, dedicant especial atenció a tot el que puga estar relacionat amb el part i, potser per això, relacionant l'activitat amb el món femení. Correspon a aquesta època el primer esment a les infermeres com a complement a la tasca que des del segle IX venien desenvolupant els ordes religiosos, com hem vist en el capítol anterior. Aquesta íntima relació entre les infermeres i la religió donava al seu treball un sentit espiritual, en el qual predominaven els sentiments com a reflex d'una vocació. La necessitat de preparar adequadament el personal dedicat a aquests menesters va ser el resultat de la seua completa submissió a l'administració religiosa, que era l'encarregada d'administrar les cures per ser la coneixedora dels remeis més eficaços. La infermera, subsidiària dels religiosos, no tenia opció a incrementar els seus coneixements i per això el seu treball era considerat com domèstic, sense valoració social.

Als segles XVII i XVIII es van mantenir vigents les regles que les diferents ordres religioses tenien disposades per a la cura de les persones malaltes, i el canvi d'actitud de les infermeres no es produiria fins al XIX quan al seu bon caràcter comença a sumar-se els coneixements adquirits.

A Biscaia des que Don Diego López d'Haro fundés la Vila i li va atorgar la Carta Pobla, el 15 de juny de l'any 1300, existia com a hospital medieval el de la Magdalena o el de Sant Llàtzer, creant-se l'Hospital dels Sants Joans cap a finals del segle XV. Està escrit en el Regiment General del 6 de desembre de 1645, on s'estableix que aquestes institucions funcionaven únicament com "refugis de naturals i veïns de Bilbao, mancats d'hisenda, vells i miserables".

A Àlaba encara que hi ha dades d'hospitals d'eremites des 1167, El cas més conegut és el de dels hospitalers de l'Hospital Santiago Apòstol de Vitòria que el regien com "hospital de curació", són coneguts des de 1466 tot i que probablement van estar presents des de la fundació del hospital a 1419. També en 1514 es troben referències sobre l'Hospital de Sant Josep.

En Guipúscoa, des de 1485 fins a 1900, el nombre de centres hospitalaris o de socors era molt escàs, tan sols vuit centres. Hi ha dades de 1485 de l'Hospital de Sant Llàtzer al barri de Sant Martí extramurs a Sant Sebastià. De 1535-1719 es coneix l'existència de l'Hospital de Sant Antoni Abat al raval de Santa Caterina. Posteriorment, en 1787, aquest hospital va passar al carrer 31 d'Agost i en 1888 es trasllada a l'avinguda de Navarra en Manteo. L'Hospital de Tolosa s'inaugura el 1860.

Com a conseqüència de les ja esmentades lleis dels anys 1855 i 1857, van començar a crear-se les primeres associacions professionals de la història de la infermeria al País Basc i quan els practicants van eixir a la llum es van integrar en els Col·legis d' sagnadors, diferenciant-se de ells tan sols en la titulació, fins que en 1867 es va prohibir exercir l'activitat si no es disposava del vistiplau otorgat per les facultats de medicina després de dos anys d'estudis i practiques hospitalaries.
Durant la segona guerra carlista en tots els batallons hi havia un cirurgià sangrador que, normalment, era el practicant que a cada poble estava contractat per l'Ajuntament. El llarg període de les diferents guerres carlines fa que sigui al Ministeri de la Guerra on més documentació hi haga sobre el particular, atès que s'encarregava de nomenar els cirurgians sagnadors de cada batalló.

FOTO 5 Hospital del País Basc

En 1904 es va regular les carreres de practicants i infermeres i, dos anys després, la vinguda a Espanya de la reina Victòria Eugènia va ser de gran importància ja que va portar amb ella la filosofia de Nightingale i aviat la Secció d'Homes de la Creu Roja es va complementar amb la Secció de Senyores, fundada per la reina. Constitució del Col·legi de Practicants de Guipúscoa.

El 1915 es publica el "Butlletí de Practicants" i reconeixement legal de les infermeres religioses del Dr. Rubio. En 1917 naix la Federació de Col·legis de Practicants Basc-Navarra. Celebrada la reunió el 24 de setembre de 1918, sota la presidència del senyor Iglesias, i amb el president del Col·legi amfitrió, senyor Martínez de Pinillos, com a vicepresident, a ella van acudir representants dels sis col·legis del nord (Àlaba, Guipúscoa, Logronyo, Navarra, Santander i Biscaia) a més del Sr. Monfledo, inspector provincial de Sanitat de Logronyo, acordant per aclamació els següents acords:

Laborar per la dignificació de la professió
Crear "La Unió de Practicants del Nord d'Espanya"
Exigir la col·legiació obligatòria
Exigir que s'ocupen tots els llocs de treball que ordenava la Llei
Perseguir l'intrusisme
Demanar que se suprimissen les restriccions sobre assistències a parts
Proposar a tots els col·legis d'Espanya la creació de “El Cos de Practicants Espanyols”.

El 1918 naix la Unió de Practicants del Nord d'Espanya (Àlaba, Guipúscoa, Logronyo, Navarra, Santander i Biscaia). I en 1921 es crea la Federació Nacional de Practicants.

L'any 1927 es va crear “La infermera oficial” i dos anys més tard, el 1929, es va establir la col·legiació obligatòria canviant de manera notable la configuració del panorama sanitari en general i de la infermeria en particular. El 1928 les llevadores es van integrar al Col·legi de Practicants.

Els esdeveniments de 1936 van trobar al país mancat d'una estructura medicosanitària incapaç de fer front a les moltes necessitats que diàriament es presentaven. Va ser necessari improvisar hospitals i dotar els existents d'un mínim de personal disposat a atendre malalts i ferits. Alguns convents van ser convertits en hospitals militars, sent nombroses les ordres religioses que es van prestar a aquesta finalitat: Filles de la Caritat de Sant Vicent de Paül, Filles de la Caritat de Santa Anna, Germanes de Sant Josep, Carmelites de la Caritat, Mares de l'Ensenyament, Germanes Mercedàries, Germanes de la Consolació, Mares del Sagrat Cor, Mares Irlandeses, Serves de Maria, Serves de Jesús, Mares Clarisses, Germanetes de la Creu, Germanetes dels Pobrets.

FOTO 6 Creu Roja Sant Sebastiá 1924

Davant la gran quantitat de dones que van prestar serveis en els hospitals, amb massa freqüència sense més coneixements que la seva bona voluntat, es van organitzar cursets arribant-se a formar 5.506 Dames auxiliars de Sanitat Militar mitjançant la realització de 116 cursets, i l'Estat Major, al maig de 1938, es va crear el document d'identitat per a Dames auxiliars, aconseguint, en acabar la guerra civil, 12.307 titulacions entre infermeres i auxiliars.

Es crea el 1937 La Creu Roja del País Basc de conformitat amb el preceptuado en el Decret del Govern Provisional del País Basc. S'hi denomina com Associació per al socors de ferits en campanya, calamitats i sinistres públics.

El 1940 les empreses “Michelin” i “Ciments Rezola” van ser les primeres a Guipúscoa en comptar amb un practicant en la seva plantilla. El 1942 es crea l'Assegurança Obligatòria de Malaltia. I en 1944 es creen els col·legis oficials de Auxiliars Sanitaris amb Seccions independents per Practicants, Infermeres i Llevadores. Seu Pedro Egaña.

L'any 1953 es van unificar els títols professionals de Matrona, Practicant i Infermera amb el títol d'Ajudant Tècnic Sanitari (ATS). En 1954 i per Ordre del 20 de març del Ministeri de la Governació. S'aprova el Reglament del Consell Nacional d'Auxiliars Sanitaris. En aquest mateix any i per Ordre de 30 de Juliol, s'aproven els Estatuts dels Col·legis Provisionals d'Auxiliars Sanitaris que es divideixen en tres seccions : Practicants , Llevadores i Infermeres. El 1955 es constitueix el Col·legi de Matrones de Guipúscoa.

En 1958 i per Ordre de 13 de gener. Es dispossa als Ajudants Tècnics Sanitaris la col·legiació obligatòria, havent de col·legiar-se en la Secció de Practicants dels ATS masculins; a la Secció d'Infermeres, els ATS femenins i en la Secció de Llevadores, els ATS femenins especialitzats en assistència obstètrica. El 1977 l'1 d'abril s'unifiquen els Col·legis de Practicants, Infermeres i Llevadores. En 1978 el 10 d'octubre, es publiquen els Estatuts de l'Organització Col·legial d'Ajudants Tècnics Sanitaris, pel Reial Decret 1856/1978 de 29 de juny.

Ja en 1978 se celebren les primeres eleccions democràtiques amb el Col·legi unificat, i en1983 es publica el Mapa Sanitari de la Comunitat Autònoma del País Basc, i ordenació sanitària territorial del País Basc.

En 1979 i per Real Decret, pel qual s'aprova la conversió de l'Escola d'Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS), en Escola Universitària d'Infermeria.

En 1997, el 21 de noviembre l’unitat docent d'infermeria de Donostia es transforma en l'actual Escola de Diplomats d'Infermeria de Sant Sebastià -Euskal Herriko Unibertsitatea - Universitat del País Basc.

Van existir també practicants de farmàcia, ministrantes, infermers, barbers, practicant de cirurgia menor, infermer del pavelló de contagiosos, etc.

FOTO 7 Sala d’Hospital

Què és la infermeria?
Declaració de posició del CIE adoptada en 1998 i revisada el 2004.

L'àmbit de la pràctica d'infermeria no es limita a determinades tasques, funcions o responsabilitats, sinó que inclou la prestació de cures directes i l'avaluació dels seus resultats, la defensa dels pacients i de la salut, la supervisió i la delegació en d'altres, la direcció, la gestió, l'ensenyament, la realització d'investigacions i l'elaboració d'una política de salut per als sistemes d'atenció de la salut. A més, com l'àmbit de la pràctica és dinàmic i respon a les necessitats de salut, al desenvolupament del coneixement i als avenços tecnològics, cal un examen periòdic per assegurar-se que segueix sent coherent amb les necessitats de salut actuals i afavoreix uns millors resultats de salut”.

TRADUCTOR:
Dr. FRANCISCO FAUS GABANDÉ
Enfermero. Profesor Titular
Facultat d’Infermeria i Podologia
Dep. d´Infermeria. Universitat de València.

TRABAJO ORIGINAL
La Voz de Enfermería en la Enciclopedia Auñamendi.
Primera parte
Segunda parte

FOTO 8 Creu Roja Sant Sebastiá 1927

AUTORES:
Jesús Rubio Pilarte
Enfermero y sociólogo.
Profesor de la E. U. de Enfermería de Donostia. EHU/UPV

Manuel Solórzano Sánchez
Diplomado en Enfermería. Servicio de Traumatología. Hospital Universitario Donostia de San Sebastián. OSI- Donostialdea. Osakidetza- Servicio Vasco de Salud
Insignia de Oro de la Sociedad Española de Enfermería Oftalmológica 2010. SEEOF
Miembro de Enfermería Avanza
Miembro de Eusko Ikaskuntza / Sociedad de Estudios Vascos
Miembro de la Red Iberoamericana de Historia de la Enfermería
Miembro de la Red Cubana de Historia de la Enfermería
Miembro Consultivo de la Asociación Histórico Filosófica del Cuidado y la Enfermería en México AHFICEN, A.C.
Miembro no numerario de la Real Sociedad Vascongada de Amigos del País. (RSBAP)


No hay comentarios: